La gavina eterna

De totes les postals d’infantesa que l’aspror del món adult m’ha anat manllevant, n’hi ha dues de particularment sagnants. Es tracta d’imatges entorn de les quals l’imaginari col·lectiu d’aleshores havia configurat una poètica sobre la llibertat i la puresa. Parlo del colom i de la gavina. De la seva simbologia vull dir. La televisiva La plaça del Diamant (sospirs adolescents per la Colometa Sílvia Munt…); l’icònic i “vintage” colom de la pau (omnipresent als anys 80 i desaparegut al segle XXI); un poema d’Albertí (sí, aquells poemes que la vella pedagogia ens obligava a memoritzar); la fabulosa cançó La gavina voladora de Marina Rosell o la faula de Joan Salvador Gavina, són referents i responsables alhora d’aquesta imatge naïf. Però els humans tenim la mala costum de fer-nos grans i la vida cosmopolita és molt exigent. I aleshores, malaguanyats coloms, malaguanyades gavines. Bestioles carronyaires!

Bagatel·les d’aquesta mena em passaven pel cap divendres, just abans d’entrar a l’estrena de l’adaptació de “La gavina” de Txékhov per part del creador lituà Oskaras Korsunovas. I és que Txékhov, un dels dramaturgs que més i millor ha retratat la decadència, estripa, a “La gavina”, aquestes i tota la resta de postals d’infantesa amb un discurs narratiu inesgotablement contemporani. Korsunovas recull amb encert el testimoni presentant un muntatge cru, despullat de barroquismes formals. Aquí no hi ha embolcalls ni edulcorants. Txékhov a pèl.

El joc de miralls que proposa Korsunovas funciona a la perfecció malgrat la digestió lenta que exigeix. El desengreixant: les fenomenals interpretacions sobre les quals recau una responsabilitat extraordinària. Els personatges parlen. Arkadina, Treplev, Sorin, Nina, Shamrayev, Polina, Masha, Trigorin, Dorn i Medvendenko parlen i dialoguen, criden, ploren i riuen sense dissonàncies, amb aital naturalitat que hom pot acabar pensant que la declamació està penalment perseguida a Lituània. Miren al públic. L’interpel·len. I callen, també, administrant uns silencis anti-climàtics que penetren fins a l’espinada.

Transcorregudes les tres hores de muntatge intueixes que sí, que hi ha hagut comunió. Intèrprets, director i públic. Tots ho hem entès. La llibertat és una il·lusió que cal inocular en dosis justes i precises. Txékhov ho sabia molts anys abans que tots nosaltres: l’única manera de retenir la gavina és dissecant-la.

“La gavina” es va representar el divendres 5 de desembre a Salt al teatre El Canal en el marc del festival Temporada Alta.

*David Abril Fortuny, sociòleg. Parla de teatre, música i altres temes al seu blog: https://davidabrilfortuny.wordpress.com/